dilluns, 20 de maig del 2013
Cobalt
Tu eret's allà, al mig d'aquella carratera poc transitada. Vestida amb aquell vestit blau cobalt.
La llum d'algun cotxe feia brillar aquella pell pàlida, gairebé morta. Les venes eren flouracents a la llum de la lluna i les capes del teu vestit ballaven amb l'aire d'aquella nit freda. A l'horitzó la lluna plena i rodona feia de focus, la seva llum tenua i blanca abraçava els camps de magnolies, t'abraçava a tu.
De cop vas girar-te i jo vaig desaparèixer, vaig endinsar-me en els teus ulls violeta, aquells ulls freds i violents.
La llum de la lluna es va apagar.
Amb un parpelleig les margarides brillaven amb l'esplendor de la llum solar, l'aire feia moure cada braç de les flors. Vaig caminar lentament per un camí terrós, l'aire feia remoure la terra i feia volar els ocells. A cada pas el camí es feia més indefinit i interminable, cada pas que feia era el mateix que l'anterior.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Aquesta classe de textos sempre sempre deixen endevinar que és una ànima sensible qui l'ha escrit. El caràcter poètic d'aquest amb un sentit una mica surrealista parlen de sentiments i emocions difícils de descriure fins i tot pel propi autor. La metàfora i el surrealisme sempre són amables i abracen tot allò que ens costa d'explicar i entendre de nosaltres mateixos, per exemple, un text com el que has penjat pot ésser una molt bona manera de copsar com et sents en un moment o una temporada determinades. No cal ésser científics i metòdics amb el que sentim, no cal fer-ne un anàlisi sintàctic i semàntic; la poesia moltes vegades és la millor manera de fer una fotografia a tot allò que sentim.
ResponEliminaBesitos.
I perdona per ser tan pocarvegonya d'haver-me desconectat tant de temps.