Sabates com mirall, que refelxe miméticament les llàgrimes. No nostres llàgrimes són. Llàgrmes lloents de les gàrgoles del passat més inminent. Fredes gàrgoles, amb el cor més càlid que qualsevol vianant de la gran avinguda de les portes del infern.

Potser, tal volta
demà a la matiexa hora
i al mateix lloc, tots nosaltres,
cada ésser individual d'aquesta
negra ciutat
sigui la carn
de l'apat
de l'ahir.