dissabte, 14 de juliol del 2012

Anónimo



- Mira toda esta  inmensidad, nosotros somos minúsculos individuos insignificantes, no importaría si muriéramos en este preciso instante, que nos quitáramos la vida.
-(Silencio)
- Ahora no pienses que tienes al lado a una persona obsesionada con la muerte, era un comentario, sin mayor importancia.
- Si que es importante , todo es importante, todo desde su punto de vista.  Tranquila lo he vivido en primera persona, el intento de aliviar el dolor con un simple gesto.
- Lo siento.
- En esos instantes, lo que más te importa es que esa persona no haga el pensamiento de abandonarte en este universo tan inmenso, tan loco.
Ella miraba con los ojos cristalinos, en silencio.
-Pero sin pensarlo llega el día, en que esos llantos y esos cortes se transforman en risas  y cicatrices, como una metamorfosis.
- La vida te puede cambiar en instantes, y puedes llegar a la felicidad efímera.
-Sé que no nos conocemos mucho, pero puedo hablar contigo.
- Amor. (La mira)
- (Sonrisa) Como lo sabes?
- Una persona que quiere conocer a otra persona le diría, cuéntame de tu vida, nos conocemos poco pero me interesaría mucho conocer tus rarezas… (Risas). Pero cuando una persona como tu pronuncia estas cuatro palabras, no es que quiera conocerte. Quiere que conozcas sus penas y que las analices escuchándolas con mucho amor  y mucha delicatesse. (Una gran sonrisa dulce)
-  Imagínate,  la persona que más quieres y la tienes a pocos metros, pero te lo impide una fuerza muy grande, la fuerza que hace girar cada instante de mi vida. Que tienes miedo a perderla.
- “Cuantas cosas  perdemos, por miedo a perder”, Paul cohelo.
- (Silencio)
- La amistad no crea barreras, las creas tu.
- La amistad no se crea del día a la mañana.
- ¿Tu crees?
 (Silencio)
- ¿ Y la perdida?
-  Puede que la real perdida sea lo que se escapa entre tus manos, puede que eso que sobreproteges solo es algo efímero y que no existe.
- Pero saltar al vacío y a lo desconocido es doloroso.
- El dolor, es un sentimiento.
   Ella mira al cielo vacío.
-  El sentimiento que nos hace saber que realmente estamos vivos en este frío mundo, es el dolor. Este sentimiento es el que abunda mas en nuestro cuerpo, en nuestra alma. El que deja más huella, pero el que nos guía hacia la felicidad. Pero nos preguntamos realmente existe la felicidad sin tristeza, ¿ realmente existe la felicidad?.
- ¿Tengo que saltar al vacío?
-Arriésgate, ve a por el dolor y encontrarás la felicidad.
-¿Y si el dolor me habita?
- Te ayudaré a sanarlo.
(Silencio)
- Lo sanaremos yendo a ver la primera película que se nos pase por la cabeza, hinchando nuestro dolor con helados llenos de malvadas calorías, llorando con largometrajes dramáticos, comprando como se hace en este mundo materialista para aliviar nuestro vacío,  leyéndote grandes novelas, escuchándote, abrazándote y hablándote de mi vida y de mi ser.
- Y si el dolor no desaparece, como decía Herman Hesse, "Algunos piensan que aferrarse nos hace más fuertes, pero a veces es mejor dejarlo ir".
 Ella se levanta y la mira.
- Éramos como desconocidos que se conocian muy bien.
   Se acerca con delicadeza i le da un beso en la suave mejilla. Se va.
- Arriésgate, ve a por el dolor y encontrarás la felicidad.


Sempre


El sentiment era tan fort que ja no podia passar ni un minut més en aquella habitació envoltada de records, de fotos de la vella Polaroid pel terra, de velles fotos amb somriures bells, amb somriures odiats. Ja no entenia el que estava passant pel meu cap, per la meva ànima, pel meu ser. Era un cos sense ment, envoltat pels seus propis complexes, pels seus propis odis, dels seus propis sentiments.
De sobte sense adonar-me del que passava en aquell instant de la meva vida, vaig aperéixer en una cabina de teléfon xopa per les gotes que plorava aquell cel tan fosc. Els meus dits suaument van marcar aquell numero que estava tan desgastat en el meu teléfon, en la meva ment. Encara sentia aquelles papallonetes que pesigollaven el meu estómag, aquelles traidores papallones. Els segons passaven eternament, els meus sentiments a flor de pell i les poques gotes d'aigua que quedaven al meu cos baixaven del meu rostre fins ajuntar-se amb les gotes de pluja. No va ser res, no va ser res el que vaig sentir a l'altre banda del teléfon.
Les meves paraules no van pogué aguantar ni un moment més...

-Perqué he estat jo la que ha estat parlant fins a la matinada amb tu, he estat la que he escoltat els teus problemes,  la que ha rigut amb tu, la que ha t'ha sostés, la que ha caigut amb tu. He estat jo la que t'aguntava a les festes i es divertia amb tu, la que t'ha ajudat i t'ha recolzat en tot, la que t'ha regalat un somriure  en el pijtor moment pero en aquell moment el necessitaves més que jo, he estat jo la que t'ha aguantat la copa per estar amb un altre, la que es queda fins tard per ajudar-te en feina endererida, la que t'aixuga les llàgrimes d'un cor trencat. Perquè sóc jo la que sempre plora en arrivar a casa, perquè sóc la que s'aguanta les llàgrimes quan et té al costat. Perqué sempre sóc la amiga del costat, la que aixuga les llàgrimes, no la que ploren per ella, la que viuen per ella.. Perqué no sóc la que et mira nit i dia, la que et dóna el seu cor a canvi de fer-la feliç, no sóc la que veus amb ulls d'amant, perquè no sóc en la primera persona que penses quan et lleves i quan t'adorms, perqué no sóc la que et roba els petons i les mirades, perqué els teus dits no són invasors dels meus cabells, perqué els teus llavis no són amics de la meva pell... perqué no sóc una d'elles.
No ser desde quin moment has passat a ser la persona més odiada i estimada per a mi, pero només et dic que t'estimo."

Sense veu i amb els ulls plens de llàgrimes vaig deixar enrere els meus pensaments, els meus sentiments, tota la meva vida m'he arrepentit dels meus actes, pero en aquell moment l'únic que m'importava era aquell sentiment que volava lluny, aquell sentiment alliberat del silenci i de la  repressió.

Estranys



Un pub en plena Barcelona, cada metre quadrat d’aquest pub estava ocupat pels típics estranys de cada divendres.  Però aquell divendres era peculiar, si es notava a l’ambient, sabeu aquella sensació que et fa sentir que passarà alguna cosa inesperada, doncs aquella sensació la  sentia. Sabates vermelles que es van fer notar, aquell aire de desconfiança, aquell aire d’inseguretat es notava. Ulls verds, barba de dos dies, estil definit pero alhora indefinit. Cabells darrera les orelles. Ungles mossegades. Mirades perdudes. Mirades tímides. Dos desconeguts. Dos desconeguts, que es coneixien molt bé. Punt fixa. Mirades eternes.
Van ser feliços i van menjar anissos. Bé, primer recolem uns instants enrere. Mirades creuades. Temps immòbil. La mùsica sonava com la pluja en un dia d’estiu.

Els dos individus es miren.  

Mirades desviades, mirades perdudes, desconeguts que mai es van arribar conèixer. Un divendres peculiar, divendres d’amor. 

diumenge, 1 de juliol del 2012

Libertad, sociedad

Ves al trabajo. Envía tus hijos a la escuela. Vota por tu líder. Paga impuestos. Sigue la moda. Cree en Dios. Actúa normal. Obedece la ley. Ahorra para tu jubilación. Apoya la guerra. Mira la televisión. Bebe alcohol. Gasta todo tu dinero en cosas que no necesitas. No tomes drogas. No te preocupes por los más necesitados. No persigas tus sueños. Quédate en casa. Se estúpido. Mantente con miedo. Continúa tu patética vida como marioneta. Tú no eres libre.