Sempre

El sentiment era tan fort que ja no podia passar ni un minut més en aquella habitació envoltada de records, de fotos de la vella Polaroid pel terra, de velles fotos amb somriures bells, amb somriures odiats. Ja no entenia el que estava passant pel meu cap, per la meva ànima, pel meu ser. Era un cos sense ment, envoltat pels seus propis complexes, pels seus propis odis, dels seus propis sentiments.

De sobte sense adonar-me del que passava en aquell instant de la meva vida, vaig aperéixer en una cabina de teléfon xopa per les gotes que plorava aquell cel tan fosc. Els meus dits suaument van marcar aquell numero que estava tan desgastat en el meu teléfon, en la meva ment. Encara sentia aquelles papallonetes que pesigollaven el meu estómag, aquelles traidores papallones. Els segons passaven eternament, els meus sentiments a flor de pell i les poques gotes d'aigua que quedaven al meu cos baixaven del meu rostre fins ajuntar-se amb les gotes de pluja. No va ser res, no va ser res el que vaig sentir a l'altre banda del teléfon.

Les meves paraules no van pogué aguantar ni un moment més...

-Perqué he estat jo la que ha estat parlant fins a la matinada amb tu, he estat la que he escoltat els teus problemes,  la que ha rigut amb tu, la que ha t'ha sostés, la que ha caigut amb tu. He estat jo la que t'aguntava a les festes i es divertia amb tu, la que t'ha ajudat i t'ha recolzat en tot, la que t'ha regalat un somriure  en el pijtor moment pero en aquell moment el necessitaves més que jo, he estat jo la que t'ha aguantat la copa per estar amb un altre, la que es queda fins tard per ajudar-te en feina endererida, la que t'aixuga les llàgrimes d'un cor trencat. Perquè sóc jo la que sempre plora en arrivar a casa, perquè sóc la que s'aguanta les llàgrimes quan et té al costat. Perqué sempre sóc la amiga del costat, la que aixuga les llàgrimes, no la que ploren per ella, la que viuen per ella.. Perqué no sóc la que et mira nit i dia, la que et dóna el seu cor a canvi de fer-la feliç, no sóc la que veus amb ulls d'amant, perquè no sóc en la primera persona que penses quan et lleves i quan t'adorms, perqué no sóc la que et roba els petons i les mirades, perqué els teus dits no són invasors dels meus cabells, perqué els teus llavis no són amics de la meva pell... perqué no sóc una d'elles.

No ser desde quin moment has passat a ser la persona més odiada i estimada per a mi, pero només et dic que t'estimo."

Sense veu i amb els ulls plens de llàgrimes vaig deixar enrere els meus pensaments, els meus sentiments, tota la meva vida m'he arrepentit dels meus actes, pero en aquell moment l'únic que m'importava era aquell sentiment que volava lluny, aquell sentiment alliberat del silenci i de la  repressió.