Cobalt

Tu eret's allà, al mig d'aquella carratera poc transitada. Vestida amb aquell vestit blau cobalt.
La llum d'algun cotxe feia brillar aquella pell pàlida, gairebé morta. Les venes eren flouracents a la llum de la lluna i les capes del teu vestit ballaven amb l'aire d'aquella nit freda.  A l'horitzó la lluna plena i rodona feia de focus, la seva llum tenua i blanca abraçava els camps de magnolies, t'abraçava a tu.
De cop vas girar-te i jo vaig desaparèixer, vaig endinsar-me en els teus ulls violeta, aquells ulls freds i violents.
La llum de la lluna es va apagar.
Amb un parpelleig les margarides brillaven amb l'esplendor de la llum solar, l'aire feia moure cada braç de les flors. Vaig caminar lentament per un camí terrós, l'aire feia remoure la terra i feia volar els ocells. A cada pas el camí es feia més indefinit i interminable, cada pas que feia era el mateix que l'anterior.